Dijous, 29 de setembre de 2011
Sóc a la biblioteca pública d'Akron, a tocar del Museu d'Art. És moderna, espaiosa, tranquila. Avui he vingut d'hora al centre, poc després de les vuit del matí, i com que la biblioteca obre a les nou he aprofitat per fer un vol a peu. Akron és una ciutat desangelada, grisa, descolorida, d'arquitectura i urbanisme incoherents i poc agraïts. Gairebé no hi ha vianants. Això fa molta impressió: passades les vuit del matí, al centre de la ciutat, gairebé no s'hi veu ni una ànima, com si tots els seus habitants patissin d'agorafòbia. Fins i tot he vist gent esperant vés a saber què a l'interior dels seus vehicles aparcats, per temor a fer-ho a l'exterior. En general, sembla que a Ohio (i imagino que a bona part dels Estats Units) la gent no camini. Tothom va sempre amunt i avall en cotxe. I com que els americans tenen el darrera sempre enganxat a una cadira, un seient o un sofà, i al damunt mengen aliments greixosos, dolços enormes i begudes gasoses, el cul, i amb ell bona part del cos, se'ls torna enorme. La quantitat de cossos grassos i obesos que he vist aquí esgarrifa.
Sóc a la biblioteca pública d'Akron, a tocar del Museu d'Art. És moderna, espaiosa, tranquila. Avui he vingut d'hora al centre, poc després de les vuit del matí, i com que la biblioteca obre a les nou he aprofitat per fer un vol a peu. Akron és una ciutat desangelada, grisa, descolorida, d'arquitectura i urbanisme incoherents i poc agraïts. Gairebé no hi ha vianants. Això fa molta impressió: passades les vuit del matí, al centre de la ciutat, gairebé no s'hi veu ni una ànima, com si tots els seus habitants patissin d'agorafòbia. Fins i tot he vist gent esperant vés a saber què a l'interior dels seus vehicles aparcats, per temor a fer-ho a l'exterior. En general, sembla que a Ohio (i imagino que a bona part dels Estats Units) la gent no camini. Tothom va sempre amunt i avall en cotxe. I com que els americans tenen el darrera sempre enganxat a una cadira, un seient o un sofà, i al damunt mengen aliments greixosos, dolços enormes i begudes gasoses, el cul, i amb ell bona part del cos, se'ls torna enorme. La quantitat de cossos grassos i obesos que he vist aquí esgarrifa.
Són gairebé les onze. Aquest matí, abans que obrís la biblioteca, m'he aturat a fer un cafè al Starbucks d'un dels edificis de la universitat que hi ha al centre, separat del campus principal. El primer que he fet és anar al lavabo, disposat a buidar el ventre. Tot just tancat al cubicle, sento un home que comença a donar cops a una de les portes, tot remugant alguna cosa inintel·ligible, fins que comença a cridat "Kill me!! Kill me!!", com posseït pel dimoni. De l'ensurt, el pobre cagalló, que ja es feia remullant-se a les tranquiles aigües del WC, ha fet marxa enrera desistint de tota temptativa. He esperat uns segons, i he sortit dels lavabos. Després de fer el cafè, he pogut completar la tasca abans interrompuda, però en sortir he notat que hi havia algú parlant tot sol i rient, tancat a un dels vàters.
